Després del gran èxit d’Estiu 1993, pel·lícula que es troba entre les nostres preferides, per fi hem pogut gaudir d’Alcarràs, la nova obra de Carla Simón, protagonitzada per actors no professionals i rodada amb català nord-occidental, un dialecte sovint massa oblidat.
Alcarràs fa un retrat fidedigne d’una família de pagesos de Lleida que m’ha retornat a molts moments de la meva infància. 120 minuts entre presseguers, camps de panís, dinars familiars i costums lleidatanes. De fet, m’ha semblat tan autèntic que si Carla Simón hagués dirigit un documental, òbviament exceptuant alguns punts, hauria sigut una imatge molt similar a la que hem vist a Alcarràs.
Una família que fa front a la imminent pèrdua de les terres que han cultivat durant diverses generacions i que és el clar reflex de moltes famílies de masovers que, en els últims temps, han hagut de deixar les que consideraven les seves terres.
És possible que el fet que conegui casos tan propers que han viscut o viuen del camp i dels problemes que se’n derivin em permeti tenir una connexió més afectiva amb el film. Això no obstant, a pesar de les grans actuacions i que la caracterització dels protagonistes és brutal, he de reconèixer que aquesta connexió amb la realitat pot allunyar l’espectador d’un conflicte que podria explotar-se molt més.
Voldria destacar també la relació del pare amb tota la família, brutal i real com la vida mateixa.
Només em queda agrair a Carla Simón per fer aquesta aposta, per donar veu a la pagesia lleidatana i per posar el focus i fer-nos reflexionar sobre un conflicte que passa desapercebut, però que té una importància vital. I és que, quina solució hi ha per aturar l’extermini de la pagesia? I per què és tan important evitar-ho?
Inés Rubinat
